L’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla va
proposar una teoria sobre les lleis fonamentals de la estupidesa humana.
D’ella
se’n desprèn l’existència en el món de quatre tipus de persones en funció dels
beneficis / perjudicis que es generen a si mateixes i/o als altres. Parla doncs,
de persones intel·ligents, bondadoses (incautes), malvades i estúpides.
Una conclusió que es desprèn del treball de
Cipolla és que les societats que generen mecanismes efectius per filtrar
malvats i estúpids es poden desenvolupar, les altres NO.
Atesa la situació actual a l’Estat Espanyol de
corrupció estructural i clientelar, és evident que no hi ha filtres, i que per
tant, no hi ha possibilitat de desenvolupament.
La perversió es fa palesa de manera descarnada
quan una màxima responsable del partit del govern en funcions declara amb
solemnitat davant les càmeres de televisió que el fet que acabin de detenir un
munt de gent del seu partit acusats de diferents tipus de delictes “demuestra
que la justicia en España funciona”. Què importa? Si no hi ha cap mena de
filtre i no passarà res que capgiri aquest estat nefast de la qüestió.
No, no hi ha possibilitat de desenvolupament de
cap tipus en aquelles societats on els personatges tòxics i patògens s’han fet
més poderosos que els propis sistemes de defensa socials. Aquest és un escenari
de deriva sistemàtica on només les coses poden empitjorar si no si posa remei.
Sense filtres ètics i capacitat de resposta la batalla està perduda. I aquesta
és una tasca a endegar i una responsabilitat de tots. S’ha de començar a
discernir de manera clara, nítida i inequívoca qui i què forma part del
problema i qui i què forma part de la solució.
En una conferència recent, el Dr. Gabor Maté feia
la següent aportació al respecte: “La gente en el poder, siento decirlo, muy a menudo son algunas de las
personas más vacías en el mundo y no van a cambiar las cosas para nosotros. Tenemos
que encontrar esa luz dentro de nosotros mismos, tenemos que encontrar la luz
dentro de las comunidades y dentro de nuestra propia sabiduría y nuestra propia
creatividad. No podemos esperar que la gente en el poder haga que las cosas
sean mejor para nosotros, porque nunca lo van a hacer, no a menos que los
forcemos”. Ponerologia, o "estudio del mal", del
grec poneros (el mal), és el nom donat
pel psiquiatra polonès Andrzej Łobaczewski a un estudi interdisciplinari de les
causes de períodes de injustícia social. En el seu llibre Political ponerology escrivia:
Voler fer les coses el millor possible és quelcom
que hom pot considerar natural, lògic, adequat, assenyat, lloable... Quan parlem de
perfeccionisme però, fem referència a una altra cosa. El perfeccionisme es
relaciona amb una sèrie de pensaments i comportaments associats a aconseguir
unes metes massa elevades i poc realistes. És una actitud que, amb major o
menor intensitat, es veu força sovint.
Una persona perfeccionista sol pensar coses com:
“Si alguna tasca no ha d’acabar estant «bé» (perfecta), millor no fer-la.”
“Haig de ser molt competent en tot.”
“Haig de trobar una solució perfecta per a cada problema”.
“No suporto que les coses no surtin com jo vull.”
“Per a mi és molt important el que els altres pensen de mi.”
Altrament, associades al perfeccionisme es solen
veure molta culpa, molta vergonya, molta autocrítica, molta inseguretat.
Fins i tot, sabent que el perfeccionisme pot estar
sent en si mateix una font de malestar, la persona perfeccionista pot seguir
actuant de aquesta manera. Però… ¿per què?
Una manera d’entendre-ho és que la persona
perfeccionista pot haver crescut en un entorn amb ACCEPTACIÓ CONDICIONAL. Un missatge central d’aquests ambients és:
“T’estimo pel que fas, no pel que ets”.
Aleshores poden cristal·litzar idees de l'estil:
"Per a tu, mai vaig ser suficient".
"Per què no m’estimes? No veus què bé faig
les coses?".
Podem dir que la persona ha entès i après que l’única
manera de no ser rebutjat, i per tant de sobreviure, és no fallar en el
compliment de las normes externes arbitràries. En aquest escenari, el
perfeccionisme és un MITJÀ, un instrument per aconseguir l’acceptació. Es
tracta doncs, d’una conducta simbòlica, és a dir, una cosa que ve a fer el
paper o la funció d’una altra.
Es pretén obtenir amb la perfecció la necessitat
de seguretat i amor.
Si bé el fi es totalment lícit, el perfeccionisme
és, no obstant, una mala solució. Entre altres coses perquè:
+ Es tracta d’una expectativa impossible, donat que amb assumptes humans la
perfecció no existeix. I les expectatives impossibles generen estrès i
frustració.
+ Pot conduir a evitar tasques pel fet de la por a
fracassar.
+ Es generador de cercles viciosos, com ara, per
exemple, entre inseguretat i perfeccionisme, de manera que els components del
cercle es van retroalimentant, augmentant cadascun d’ells cada vegada més a l’altre.
Des d’aquesta perspectiva, “l’exorcisme” del
perfeccionisme és la PRÒPIA ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. La incondicionalitat
deixa sense sentit al perfeccionisme, li treu la seva raó de ser, la seva
funció. El converteix en innecessari.
L’acceptació incondicional NO ÉS una postura
defensiva, ni narcisisme, ni autocondescendència… L’acceptació incondicional
implica una confiança bàsica en un mateix fins i tot sabent que cometem errors
i que tenim punts febles. Permetria dir: “Ja no faig les coses per a ser acceptat/a.
Les faig per i des de la meva pròpia acceptació”.
Escoltant la ràdio no fa gaires dies, i arran d’un
nova agressió a una persona justificada per motiu de la seva condició sexual, el
conductor del programa es preguntava com, en ple segle XXI, podien seguir
passant aquestes coses. Val a dir que una de les qüestions que porta implícita
la pregunta és el ja tan gastat plantejament erroni que suposa que perquè la
humanitat hagi avançat, certament, de manera extraordinària en determinats
camps, això hagi de portar associat inevitablement que totes les nostres
facetes s’hagin tingut de desenvolupar de la mateixa o similar manera. Això
equivaldria a pensar que perquè algú ha aprés a tocar el piano això l’ha
convertit també en millor nedador.
Una vegada admès que les diferents àrees del
coneixement no tenen perquè avançar en paral·lel, un altre fet d’observació és
que una de les àrees que va amb més retard és la de la nostra pròpia gestió
personal, la del nostre propi coneixement i regulació.
La conjunció de molts i diferents motius pot
explicar el perquè a dia d’avui l’assignatura de viure amb sentit, serenor,
coratge i plenitud continua, molt sovint, sent una assignatura pendent, segueix
sent una prova a superar.
Sigui com sigui, aquest dèficit és tradueix i
evidencia amb l’existència de grans quantitats de malestar que troba nombroses
i molt diverses maneres d’expressar-se, i l’homofòbia, entesa com una aversió a
l’homosexualitat o a les persones homosexuals, pot ser una d’elles. Podem
interpretar que estem davant d’una de les moltes manifestacions que té la
infelicitat.
D’una manera genèrica, la persona agressora està
en mode defensiu. En els fons, o sàpiga o no, en sigui conscient o no, se sent
amenaçada, insegura, aïllada. Utilitza l’atac com a defensa. Aquesta posició
defensiva es fa palesa en l’ús dels anomenats mecanismes de defensa que podem
reconèixer darrere l’homofòbia, que serien, segons la teoria psicoanalítica, mètodes
de protecció de l’ego per a reduir la ansietat. Els mecanismes de defensa s’han
definit com mecanismes inconscients que tenen per finalitat minimitzar les
conseqüències d’esdeveniments massa intensos. Un dels mecanismes de defensa
utilitzats per la persona agressora és la projecció, amb el qual un individu
atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d’aquesta
forma se’ls oculta a si mateix. Per exemple, la persona agressora pot sentir
menyspreu cap a si mateixa, però el projecte en forma de menyspreu cap els
altres. Un altre és la racionalització, mitjançant el qual la persona redueix
l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat
que li resulta inacceptable. En aquest cas, la persona podria dir coses com,
per exemple, “l’agredeixo perquè s’ho busca”, “si fossin persones normals no els
passaria res”, o “es tracta de gent depravada i per això reben el que es
mereixen”.
Del que venim comentant se’n pot desprendre una
qüestió essencial i que pot ajudar a donar un gir copernicà a la manera de
viure situacions d’aquesta naturalesa: Davant una agressió de tipus psicològic el
problema no és de la persona que és agredida, sinó de la persona que agredeix. L’agressivitat
no és fortalesa, sinó debilitat. La mesura en que la persona homòfoba no deixa
viure es pot llegir com directament proporcional a la mesura en la que ella no
viu.
Argentina. A la matinada del 24 de març de 1976
tancs i tropes de l'exèrcit ocupen el casc cèntric de la capital federal. Un
nou cop militar fa la seva entrada en la història d'aquest país. La intervenció
militar era un final llargament anunciat. La dictadura militar que va governar
el país entre 1976 i 1983 va comptar amb el decisiu suport dels grans grups
econòmics nacionals i el finançament permanent dels grans bancs internacionals
i els organismes internacionals de crèdit, com el Banc Mundial i el FMI.
La nova dictadura, batejada Procés de
Reorganització Nacional, té la intenció de romandre en el poder per diversos
anys. Les Forces Armades nomenen president provisional a Jorge Rafael Videla.
Els comandants del cop prenen el poder amb una clara missió: eliminar tota
forma de participació popular que s'oposi al projecte polític de les Forces
Armades. El nou govern intervé ràdios, canals de televisió, sindicats i
empreses estatals. Centenars de militants polítics, sindicalistes combatius,
intel·lectuals i líders estudiantils són segrestats i enviats als més de
tres-cents centres clandestins de detenció que funcionen al país. Es calcula
que el número de desapareguts durant aquest període és d’uns 30.000.
Entre els terribles actes de terrorisme d’Estat perpetrats
per la dictadura hi ha el robatori de nadons. L'ex subsecretari d'Estat del
govern de Ronald Reagan, Eliot Abrams, va declarar davant la justícia argentina
i va admetre que el govern d'Estats Units coneixia el pla de robatori
sistemàtic de nadons que va implementar la dictadura. Va manifestar que el
govern nord-americà tenia la informació que els repressors argentins no
lliuraven als nadons als seus familiars perquè consideraven que eren comunistes
i no eren aptes per a criar-los. Es considera que durant la dictadura argentina
van ser robats almenys 400 nadons. El jutge Roberto Marquevich va ser el primer
en parlar d’un pla sistemàtic d’apropiació de nens durant la dictadura.
Durant els primers mesos de la repressió, pares,
mares, germans, esposes i esposos dels civils segrestats comencen a recórrer
jutjats a la recerca d'informació. El 30 d'abril de 1977 un grup de mares de
detinguts desapareguts comença a reunir-se davant de la Casa Rosada. Donat que
les reunions públiques estan prohibides, les mares comencen a donar voltes al
voltant de la plaça per no ser detingudes. Neixen així les marxes de mares de
Plaza de Mayo. Amb el pas dels mesos i l'augment dels segrestos i
desaparicions, altres grups de familiars comencen a organitzar-se. De forma
paral·lela, associacions civils com el Centro de Estudios Legales y Sociales,
la Asamblea Pemanente por los Derechos Humanos i el Servicio de Paz y Justicia
comencen a pressionar al govern. De la unió d'aquests grups neix un nou
moviment que en poc temps es converteix en una veritable força d'oposició a la
Junta Militar, el Movimiento por los Derechos Humanos. Diversos membres
d'aquest moviment recorreran el món denunciant el terror que es viu als centres
clandestins de detenció i presentant llistats amb el nom, cognom i història de
milers de desapareguts.
L’organització Abuelas de Plaza de Mayo segueix,
desprès de quatre dècades. buscant alsdesapareguts.
El Net 119 és el més recent argentí en descobrir la seva identitat verdadera.Un altre d’aquests nets és Victoria Montenegro. A
través del seu dramàtic, esfereïdor i commovedor testimoni podem veure l’enorme
complexitat de l’ésser humà, incloent, per exemple, els límits als que pot
arribar la nostra conducta, tant en sentit negatiu com positiu, la immensa
humanitat i la immensa inhumanitat de la que som capaços, l’extraordinària
capacitat i facilitat que tenim per ésser programats, com les idees poden
arribar a condicionar codis biològics essencials i com els codis biològics
condicionen les idees i la conducta, la importància capital de posseir una
identitat, la força de la veritat i la força de la mentida, fins a quin punt es
pot arribar a viure totalment enganyat i manipulat, la resistència que es pot
arribar a oposar a conèixer la veritat d’uns fets, la nostra extraordinària
capacitat de resistir i de refer-nos.
La intel·ligència es defineix de manera habitual com una capacitat mental molt general que fem servir habitualment per a raonar, resoldre problemes, aprendre i adaptar-nos. Sempre motiu de fascinació, per a la psicologia ha estat objecte d'estudi des que va fer la seva aparició com a ciència, allà per 1900. Els primers esforços es van concentrar a trobar estratègies per mesurar-la, sent Alfred Binet un dels pioners en aquesta tasca que va donar lloc posteriorment a l'aparició del famós quocient d'intel·ligència o QI, encara avui en ple ús, sorgint amb el temps diferents tipus de test per a la seva determinació. Més enllà de la mesura, altres investigadors s'han preocupat per conèixer altres aspectes de la intel·ligència, com la seva estructura o els seus processos, és a dir, com funciona. De tota aquesta tasca han sorgit molts coneixements, i amb ells diferents maneres d'entendre-la, amb teories i models dispars.
Un dels debats més punyents sorgits d'aquesta realitat complexa se centra al voltant d'una qüestió clau: Hem de parlar d'intel·ligència en singular o en plural?
Darrere d'aquesta polèmica es troben, d'una banda, una posició molt influent, defensada pels partidaris dels tests clàssics, que ha vingut considerant la intel·ligència com una capacitat única, estable i fortament determinada per l'herència. La pregunta essencial que intenta respondre aquesta forma d'entendre la intel·ligència és: Quant intel·ligent és vostè?
D'altra banda, trobem un altre punt de vista que adopta una visió pluralista i que descriu aquesta capacitat en termes d'un conjunt d'intel·ligències perfectament definides, considerant que la intel·ligència és quelcom que canvia i es desenvolupa en funció de les experiències, que és el resultat de la interacció entre els factors biològics i ambientals i que, per això, és educable, i que els cervells i les ments humans són entitats altament diferenciades que no casen fàcilment amb l'existència d'una intel·ligència definida pel QI. En aquest cas la pregunta essencial que s'intenta respondre és: De quina manera és vostè intel·ligent?
Si bé la llavor d'aquesta segona postura va ser sembrada fa ja moltes dècades, el seu principal valedor i impulsor actual és el psicòleg nord-americà Howard Gardner, que l’any 1983 va començar a donar a conèixer la seva teoria de les intel·ligències múltiples (IM).
Rebel·lant-se contra una concepció monolítica i estable de la intel·ligència, Gardner assenyala que ens trobem només davant dues alternatives possibles: o continuar amb les idees tradicionals de la intel·ligència i de com ha de ser mesurada o buscar un nou full de ruta per interpretar-la i desenvolupar-la.
A més de proposar l'existència de diferents tipus d'intel·ligència, la teoria de les IM assenyala que aquestes, encara que treballan sovint de manera conjunta, són independents entre si, podent-se donar el cas, per exemple, que una persona pugui ser molt competent fent càlculs matemàtics però en canvi tenir poca habilitat per fer amics, o que a una altra pugui tenir dificultats per expressar-se verbalment però ser una gran esportista, la qual cosa sembla inqüestionable observant el que passa en la realitat. També assenyala que els tests tradicionals només mesuren les intel·ligències verbal-lingüística i lògica-matemàtica, deixant de banda totes les altres capacitats i que, de fet, a l'escola i els diferents àmbits acadèmics es potencien gairebé de manera exclusiva aquests dos tipus d'intel·ligència , quedant la resta en un pla molt secundari.
A l'hora d'aprendre i d'ensenyar, el fet de concentrar-se de manera exclusiva, o gairebé, en les capacitats lingüístiques i lògiques es pot considerar un gran error que impedeix aprofitar al màxim les potencialitats de cada un, que condemna injustament al fracàs a molts nens i joves i que tanca la porta a habilitats i capacitats que són essencials tant per tenir èxit en el món com per a viure una vida feliç.
Davant d'aquest panorama limitant, estereotipat i frustrant, la teoria de les IM es presenta com una alenada d'aire fresc i proposa:
Posar de relleu la variabilitat entre individus.
Admetre, respectar, cuidar i desenvolupar les diferències.
Canviar l'enfocament tradicional reduccionista centrat en el dèficit, en el que ens falta, per un altre més integrador centrat en el creixement i desenvolupament que faciliti descobrir i potenciar els punts forts de cada un.
Fomentar un desenvolupament més holístic del cervell i una visió més harmònica i integradora de les capacitats personals.
Centrar-se tant en el què s'aprèn com en el com s'aprèn.
Estimular la curiositat.
Potenciar la flexibilitat mental.
Passar d'un paper passiu, reactiu i dependent en l'aprenentatge a un paper actiu, propositiu i autònom.
Donar preferència a la comprensió davant la memorització mecànica de les dades.
Ampliar la paleta dels coneixements bàsics per a la vida.
Lluitar contra l'homogeneïtzació.
Recuperar per al nostre benefici i reivindicar les intel·ligències marginades.
Afavorir l'enriquiment personal.
Estimular més la col·laboració i menys la competició.
Facilitar l'adaptació de la persona al món.
Democratitzar el saber.
La proposta de les IM és poderosa i implica també a les esferes emocional i motivacional, donat que porta implícit un missatge d'autoacceptació que contribueix a potenciar el propi autoconcepte i autoestima, i també una perspectiva d'augment d'expectatives, oportunitats i resultats que fomenta la motivació personal i la percepció de control.
L'objectiu últim és treure el màxim potencial de nosaltres mateixos a fi de poder gaudir d’una vida tan plena i significativa com sigui possible.
El 23 d'agost de 1973, a Estocolm, capital de
Suècia, va tenir lloc un atracament amb ostatges. Jan Erik Olsson, un
presidiari de permís va entrar al banc Kreditbanken de Norrmalmstorg, al centre
de la ciutat. En ser alertada la policia, dos oficials van arribar de forma
gairebé immediata. L'atracador va ferir un d'ells i va manar al segon seure i
cantar. Havia pres quatre ostatges i va exigir tres milions de corones sueques,
un vehicle i dues armes. El govern es va veure obligat a col·laborar i li va
concedir portar-hi a Clarck Olofsson, amic del delinqüent. Així van començar
les negociacions entre l’atracador i la policia. Davant la sorpresa de tots, Kristin
Ehnmark, una dels ostatges, no només mostrava la seva por a una actuació
policial que acabés en tragèdia sinó que va arribar a resistir-se a la idea
d'un possible rescat. Segons deia, se sentia segura.
Després de sis dies de retenció i amenaces per
part del segrestador, del costat del qual es va posar Ehnmark, la policia va
decidir actuar i es va produir la rendició. Ningú va resultar ferit. Durant tot
el procés judicial, els segrestats es van mostrar reticents a testificar contra
els que havien estat els seus captors i encara avui manifesten que se sentien
més aterrits per la policia que pels lladres que els van retenir. El criminòleg
Nils Bejerot encunyar poc després i a conseqüència d'aquell cas, el terme
Síndrome d'Estocolm per referir-se a ostatges que senten aquest tipus
d'identificació amb aquells que els capten.
En l’actualitat, els negociadors de la policia ja no
veuen com inusual que es produeixi la síndrome d'Estocolm en situacions de
segrest o abús. El vincle emocional amb el maltractador és en realitat una
estratègia de supervivència per a víctimes d’abús i intimidació.
Com assenyala el psicòleg Joseph M. Carver, s'ha
vist que quatre situacions o condicions estan presents i serveixen com a base
del desenvolupament de la síndrome d'Estocolm.
1. La percepció d'una amenaça a la supervivència
física o psicològica i la creença que l'abusador durà a terme l'amenaça.
2. La percepció de certa amabilitat de l'abusador
cap a la víctima.
3. Absència d'un punt de vista diferent al de
l'abusador.
4. La percepció de la incapacitat d'escapar de la
situació.
Supervivència amenaçada, respostes amables per
part dels cuidadors, absència d’un punt de vista diferent i incapacitat d’escapar,
són condicions pròpies de l’escenari en el que es troba un infant respecte al
seu entorn pròxim. Això pot explicar doncs també, perquè en situacions
adverses, quan el nen o la nena es troben en un entorn hostil, en un barril de
vinagre, no els queda més remei que adaptar-s’hi, defensant a qui els nega,
fent-se pròpies faltes alienes i culpalitzant-se de la situació. Quelcom que es
pot interioritzar i adoptar-se com a model intern, com a marc mental des del
que un s’interpreta i es veu a si mateix.
Tenint doncs en compte les particulars
circumstàncies en les que es troben els infants, cal extremar les precaucions
per crear condicions en les que es trobin tolerats i regulats, tot recordant
que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita obrir-se al món
físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una
adequada evolució biopsicosocial.
D’aquesta manera es poden assentar les bases per
evitar que un poble acabi abraçant führers
o que la gent voti una i altra vegada a aquells polítics que els menystenen, enganyen i
roben.
Sembrar la llavor del dubte i de la maldat des de
bon començament és, en efecte, el pecat original. Aquesta premissa tòxica, tan
errada com infundada i interessada, és la mare de tots el pecats.
En l’actualitat hi ha un ampli consens en
reconèixer la importància que tenen els primers anys en la vida de la persona. Freud
ja va assenyalar que el trauma durant el desenvolupament causa psicopatologia
en la vida adulta. Però molts segles abans Pitàgores ja havia afirmat: “Eduqueu
als nens i no serà necessari castigar als homes”.
I és essencialment diferent començar amb una
afirmació o amb una negació. El pediatra, psiquiatra i psicoanalista anglès
Donald Winnicott deia que la mare suficientment bona -la que s'acomoda a les
necessitats del nadó- és la que habilita el desenvolupament i la maduració de
les potencialitats biològiques del nadó.
Des de la teoria del vincle es manté que una
sòlida base afectiva durant la infància possibilita el obrir-se al món físic i
social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada
evolució biosocial, cognitiva i psicosocial. La psicòloga i experta en el tema
del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “Tots nosaltres
desenvolupem millor les nostres capacitats, i ens sentim millor, quan tenim la
certesa i la sort de poder comptar amb persones de confiança que acudiran
incondicionalment a la nostra ajuda si sorgeixen dificultats. La necessitat
d'aquesta base de seguretat i confiança forma part de la naturalesa social de
l'ésser humà, i es fa especialment notòria durant les etapes i moments de la
vida d'especial indefensió i vulnerabilitat. La primera infància és un
d'aquests moments clau i els pares són els responsables de cobrir aquesta
necessitat bàsica”. En essència, un cuidador adequat tolera al nen,
col·laborant amb ell i acceptant-lo. A la vegada, és sensible a les seves
necessitats i està accessible per a l’infant quan aquest el necessita. En
definitiva, l’afirma en lloc de negar-lo.
El "verdader self" i el "fals
self" són conceptes creats per Donald Winnicott per conceptualitzar dos
desenvolupaments possibles del nadó. Es relacionen amb la possibilitat del nadó
de tenir una vivència autèntica gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a
les seves necessitats o l'opció més patològica en que és el nadó qui s'ha
d'adaptar a l'ambient tenint en compte que aquest no ho fa amb ell , generant
així una vida reactiva i no espontània. L'origen del self verdader és el gest
espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el fals self, sempre
reactiu, tindrà el seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare,
sobretot si aquest és imprevisible. Quan en el marc dels intercanvis primerencs
els interessos i necessitats i del cuidador predominen sistemàticament sobre
els del cuidat, aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba,
no té més remei que adaptar-s’hi. La factura que se n’ha de pagar és caríssima:
la desconnexió amb un mateix.
Cada necessitat real de l’infant no atesa o cada negació injusta va en la línia de la
seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a l’auto-invalidació, que
és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o assumpció com a pròpies de
les característiques d'un entorn invalidant.
Alexander Sutherland Neill, educador progressista
escocès, artífex i fundador de l’Escola de Summerhill veia l’enorme transcendència
d’aquesta falla quan assenyalava: “El futur de la humanitat descansa en els
nous pares. Si destrueixen la força vital dels seus fills per una autoritat
arbitrària, el delicte, la guerra i la misèria seguiran florint”.
Potser doncs ha arribat l’hora de perdre la por i
en un acte d’autoafirmació radical identificar, denunciar i contravenir tot allò que
pugui fer olor a aquesta autoritat arbitrària, que tanta vida ja ha destruït.
Estandaritzats, formatejats
i previsibles som més fàcils de controlar. L’homogeneïtat és més manejable que
l’heterogeneïtat. I existeixen innumerables pressions per ser emmotllats.
El psicòleg Philip Zimbardo
assenyala al respecte: “Vivim en institucions: la família, les escoles, els
hospitals, l'exèrcit ... la policia ... i, en aquestes situacions, ningú et diu
que facis res dolent, sinó que et diuen: «aquí tens les regles». T'assignen un rol:
«el teu treball és fer això». Veus als altres fent-ho i vols agradar-los, així
que comences a fer coses que potser no encaixin amb la teva moral, però que
tothom fa”.
Amb tot, hi ha una cosa que
el sistema mai no podrà engolir del tot: la nostra genuïna naturalesa.
Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna
figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes i tantes. Una primera qüestió al
respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat?
Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i
inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament
d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb
la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona
qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció
sòlida del nen?
Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes,
esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant
les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions
genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.
Donat l’estat de dependència essencial que presideix les
primeres etapes de la vida, per una lògica pròpia de la supervivència, el nen
s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons
últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia
seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt
que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.
Què passa doncs quan missatges contraris al que convé
s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver
incorporat una informació contrària als interessos del desenvolupament, el
compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat.
O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple
una ordre d’ immobilització, és a la vegada una taula de salvació. O vist des
de la perspectiva contrària, allò que resulta un comportament que salva en un
context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé. No és això,
per exemple, el que passa en les dictadures?
Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.
Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia confiança incondicional i la força, que tan necessària resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on es pot desenvolupar tot el potencial de la persona..
Ens movem per la vida percebent només una part ínfima de la mateixa. La realitat sempre supera la nostra capacitat d'atenció. Per tant, ens agradi o no, siguem conscients d'això o no, actuem seleccionant estímuls. L'atenció ha estat definida sovint com un focus que només permet captar una part limitada de tota la realitat estimular. Allò al que prestem més atenció es torna rellevant, visible, però això significa també que allò al que no es presta atenció queda a la foscor. El fet de prestar atenció a alguna cosa farà que altres aspectes de la realitat se suprimeixin. Això és d'una importància cabdal, ja que la nostra experiència depèn del que atenguem, i els nostres records també. Si llegint aquest text, en un moment donat, sona el telèfon, o experimentem un fort picor a la cama, o ens recordem que tenim alguna cosa al forn, en aquest precís instant, la nostra atenció es dirigirà a qualsevol d'aquestes fonts d 'informació i deixarem d'atendre al que estem llegint.Moment a moment atenem de manera conscient a una sola cosa diferent. I després d'aquesta, una altra, i així successivament, de manera incessant, al llarg de tot el temps de vigília. En estudis de psicofisiologia es posa clarament de manifest que no es pot ser conscient de dues coses diferents al mateix temps. Això es fa evident amb les anomenades "figures ambigües", figures o dibuixos construïts de tal manera que, segons es focalitzi l'atenció, es poden veure dues coses diferents, però alternativament, i mai al mateix temps.
Què veus aquí? L'abast que aquesta limitació de l'atenció té en les nostres vides pot anar des del més prosaic al més transcendent i és el que justifica la necessitat d'economitzar aquest recurs. Per posar un exemple, la prohibició de parlar pel telèfon mòbil mentre conduïm troba la seva raó última en la nostra limitada capacitat d'atenció: tot el temps que estiguem atenent al mòbil deixem d'atendre la carretera ia la nostra conducció.Això també té un poderós impacte en clau d'experiència personal. Així, per exemple, una mateixa escena, un mateix fet, pot ser vist de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una mateixa situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-lo a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i errors o a les nostres capacitats i encerts. Així doncs, l'escenari en el qual ens situen aquests fets és nítid: la gestió de l'atenció té decisives implicacions.
La por és una emoció bàsica.
Estem parlant d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la
seva funció protectora. Es tracta d’una resposta potent que resulta totalment
adaptativa quan ens trobem davant una amenaça real.
Sent doncs una resposta, la
por no està penjada en el buit. En realitat, és el resultat d’una relació de
forces entre una potencial amenaça i la nostra capacitat per respondre-hi. I
només quan la primera és més forta que la segona tindrem por. Si sabem que ens
podrem defensar de manera segura d’un ós, no tindrem por de l’ós.
Seguint doncs aquest fil argumental,
la millor manera de crear antídots contra la por és augmentar les nostres
capacitats i recursos. Com més en tinguem més preparats estarem per fer front a
les diferents dificultats i reptes que se’ns aniran presentant. “L’adversitat
no pot amb l’home valent”, va dir Sèneca.
Aquests últims dies, arran
del Procés català, s’està parlant molt de les campanyes de la por. I és, que efectivament,
crear escenaris on la gent pugui sentir-se sobrepassada i amenaçada és una
vella i molt explotada estratègia. Al respecte el neurocientífic Joseph LeDoux comenta: “La por pot, definitivament, modular les
situacions socials. Marits, esposes, pares i professors fan servir la por igual
que els polítics per aconseguir objectius socials. Aquest no és un judici de
valor. És justament el que fem. Seria millor si féssim servir formes menys
aversives de motivació però precisament perquè la por funciona tan bé, és per
defecte el que més fem servir”. Es tracta, en tota regla, d’una manipulació. Com es pot actuar d’aquesta manera indigna a
nivell de masses queda molt ben reflectit, per exemple, en l’obra de Naomi
Klein “La doctrina del shock”.
Hi ha, efectivament,
autèntics sembradors de por, que ho fan sempre per benefici propi i en
detriment de qui volen espantar, en un clàssic joc de victòria – derrota. Però
una victòria basada sobre la por no és una victòria neta ni saludable. No és
una victòria amb futur. No està basada en el millor de les persones, en la seva
expansió i creixement. Pot tenir uns rèdits provisionals, transitoris, però és
en realitat un castell construït sobre l’arena que, inevitablement, té data de
caducitat. Només qui té por, fa servir la por. És la vella arma dels porucs,
dels que tenen por a la vida. Ningú amb autèntic coratge es dedica a sembrar la
por.
Les bones notícies però, són que aquesta germinarà si, i només si, hi ha un terreny abonat. I d’això es tracta, d’enfortir-nos per disminuir les probabilitats que la por interfereixi en les nostres vides i dificulti el nostre trajecte i desenvolupament. I per sort, sobre això, l’última paraula la tenim cadascú de nosaltres. Som doncs, potencialment, plenament sobirans.
Gabor Maté és un metge i
escriptor canadenc d’origen hongarès, especialitzat entre altres temes en
l’estudi i tractament de les addiccions i les experiències primerenques en la
infància.
Amb les seves propostes, el
Dr. Maté es mulla, rasca, i arriba a capes a les quals l’Administració i
l’establishment no saben, no poden o no volen arribar. Aixeca les estores i
posa a ventilar qüestions que es mantenen sovint enquistades.
Aquells que estiguin
interessats en resoldre els problemes fent tan sols arranjaments de xapa i
pintura o tunejant fòssils, és molt probable que es trobin incòmodes amb els
seus plantejaments, l’hàbitat natural dels quals no és ni la superfície ni la
defensa d’interessos de poder.
Així doncs, si us interessa
un punt de vista diferent de l’oficial, aquí us podeu introduir en les
propostes que aquest metge fa sobre la naturalesa biopsicosocial de l’ésser
humà i algunes recomanacions de futur per canviar l’estat de la qüestió.
Tenint en compte el poder de
la música i la bona acollida que té la inclusió d’alguns vídeos musicals en el
blog, he pensat en obrir un espaisoberts2015-música on, des d'avui, hi aniré penjant temes musicals i una cita acompanyant-los.
La por és una emoció que té una importància
transcendent. Classificada en l’anomenat grup de les emociones negatives, es
tracta d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la seva
funció protectora. Per això entenem que fora millor considerar-la, més que
negativa, com a desagradable, perquè certament no es grat experimentar-la.
En relació a la seva experiència i gestió volem
comentar dues qüestions que solen ser problemàtiques.
La primera fa referència al fet que, donada la
nostra complexitat mental, podem experimentar por per coses que no estan passant.
La por és realment decisiva quan ens trobem davant amenaces reals. Ara bé,
nosaltres som capaços de posar en marxa una resposta de por per coses que ja
han passat, i sobretot, per coses que anticipem que poden passar. Així per
exemple, podem desencadenar una resposta de por, ara, en el moment present,
només pel fet de pensar que demà hem d’anar al metge, o tenir una entrevista de
feina, o trobar-nos amb algú que no volem, o examinar-nos i així un inacabable
etc. Estem davant doncs d’una anticipació disfuncional. Aquí hi encabiríem les
anomenades (pre)ocupacions, que com el seu nom indica, vol dir ocupar-se abans
d’hora. El repte aquí doncs és emocionar-se només pel que és, una cosa que molt
probablement és més fàcil de dir que de fer.
La segona qüestió fa referència a la naturalesa de
la resposta. Perquè, en efecte, en la por es produeix una resposta de tot l’organisme,
on es poden observar, per exemple, canvis en el funcionament del sistema
nerviós, canvis a nivell hormonal i importants modificacions metabòliques. És
tracta d’una resposta perfecte, adaptativa, per fer front als perills que la
nostra espècie s’ha anat trobant al llarg de la seva evolució. Essencialment posa
al cos en situació de fugir o lluitar per poder mantenir la supervivència.
Ara bé, aquests no són canvis necessaris ni
adaptats per a la gran majoria de situacions que vivim com amenaces en l’actualitat.
Per molt que ens pugui fer por la sogra, o el sogre, o parlar en públic, o obrir
un negoci, o estar a l’atur, etc., en cap d’aquests casos és adient la resposta
bàsica de por amb la que venim programats.
És més, en aquest escenari es tracta més aviat d’una
resposta contraproduent, atès que és de tipus defensiu i que té, com a una de les seves característiques,
focalitzar l’atenció en l’amenaça, per tant reduir el focus atencional. I
davant les amenaces “civilitzades” que vivim principalment nosaltres, igual que
pel que fa a les amenaces virtuals abans esmentades, més que tancar-se el que
ens pot ajudar és obrir-nos, per poder ser així més creatius, més flexibles, per
poder accedir d’aquesta manera a diferents tipus de recursos que ens poden
ajudar a viure millor aquestes situacions, per poder gaudir de més aspectes del
nostre potencial i així gestionar-les més bé. El repte doncs aquí, quan ens trobem amb aquest tipus d’amenaces, és canviar la contracció per l’expansió, a la recerca d’una resposta diferent a la de por que ens resulti més eficient. Una altra cosa més fàcil de dir que de fer, però que es pot provar.
Mentre el riu corri, les muntanyes facin ombra i al cel hi hagi estrelles,
ha de durar la memòria del benefici rebut en la ment de l'home agraït.
Virgili
Hi ha
moltes coses que poden aportar el seu gra de sorra en la línia d’afavorir l’expansió.
Entenem la gratitud com una d’elles.
El sentit
al que fa referència aquí el concepte gratitud és el de ser conscients i agrair
les coses bones que ens passen o tenim. El psicòleg Robert Emmons, un dels
autors de referència en aquest camp, defineix la gratitud como el reconeixement
de tot el bo que una persona té en la vida.
Podríem dir que la gratitud
és una forma d'estar en el món que trobaria un oposat a la queixa. La queixa és
una actitud de tancament. Amb ella es focalitza l'atenció en el negatiu, no s’aporta
cap solució ni es resol res. Contribueix a romandre passiu, incita al
victimisme, s'alinea amb la percepció d'incapacitat i descontrol. Mentre que en
la queixa hi ha pèrdua, com en la tristesa, en la gratitud hi ha guany i
trobada, com en l'alegria.
Una persona agraïda estaria
molt d'acord amb afirmacions com:
• Tinc moltes coses a la vida
per les quals estar agraït.
• Si hagués de fer una
llista amb tot el que agraeixo, la llista seria molt llarga.
• Li estic agraït a una gran
quantitat de persones.
• A mesura que em faig gran,
em veig més capaç d'apreciar a les persones, els esdeveniments i les situacions
que han format part de la meva història personal.
La gratitud ens permet donar
una cordial benvinguda a tot allò favorable que hi ha en les nostres vides, que
sol ser molt. Amb ella podem fer un canvi de xip que ens situa en territoris d'abundància.
Està en la tendència de sumar i va de la mà del reconeixement i la valoració, ens
pot ajudar a viure millor el present i a reconciliar-nos amb el passat.
Entre els beneficis que
s’han associat a la gratitud hi trobem el fet de permetre assaborir les
experiències positives de la vida, el reforç de l'autoestima, ajudar a afrontar
situacions adverses, ser incompatible amb emocions desagradables, ser un
antídot per a les enveges, facilitar que no ens "acostumem" al que és
bo i ajudar-nos a establir vincles socials.
Cal matissar, en qualsevol
cas, que quan ens referim a la gratitud, no estem parlant de simple conformisme
i encara menys de resignació. Estar agraït no vol dir deixar de veure el que
ens pugui faltar, o deixar de tenir expectatives, o perdre de vista horitzons, o
no gaudir d'una saludable ambició.
La gratitud és quelcom que
es pot practicar, cultivar. Fins i tot, en el cas d’aquelles persones que
preferentment s’hagin mogut durant molt de temps pels tenebrosos paratges de la
queixa, hi ha la possibilitat, si s’ho proposen, que sigui una llavor que
arreli fort en el seu interior.
Amb la gratitud podem passar
de l'exigent i frustrant "tenir tot el que vull" a un harmoniós
"voler tot el que tinc". Un vell proverbi xinès recorda: “Quan beguis
aigua, recorda la font.”
Ens sol agradar apuntar-nos
al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la
línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi
ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn
i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna,
aquesta és el canvi. La vida és canvi.
Situats en l’àmbit de la
Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es
troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que
ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens
durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat
narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i
empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.
Certament, com s’ha escrit,
és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt,
perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot
sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència
del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que
són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com
quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc
infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?
Aquest Jo “sòlid”, és una
manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible,
ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al
respecte: “La
conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo
temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en
cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida
psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua
alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es
difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e
invariable”.
Podem contemplar doncs la
nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el
moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per
experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat
d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara
malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.
Amb les seves agudes
observacions, Friedrich Nietzscheja
assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els
té, però no d’èpoques felices”.I
podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les
èpoques infelices.
Diuen que un monarca oriental
va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que
estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i
situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van
presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.
Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.
Va assenyalar el pintor Vincent van Gogh que
"les emocions són els capitans de les nostres vides a les que contínuament
escoltem sense ni tant sols adonar-nos-en". Es tracta d'una idea que
gaudeix de bons suports en l'actualitat, encara que no sempre sigui així.
En aquest "sense adonar-nos-en" pot
figurar el fet que les emocions es poden desencadenar per un estímul sense que,
o abans que, nosaltres siguem conscients de la presència d'aquest estímul. Com
apunta Paul Ekman, un dels pioners en l'estudi de l'emoció, un tret
característic de la emocions és que poden desencadenar-se automàticament a gran
velocitat (en menys d'un quart de segon) i de forma completament aliena a la
consciència.
Per la seva banda, l’antropòleg Robert Sapolsky assenyala: “Una de les
coses que s'ha observat en les persones que pateixen un desordre d'estrès
posttraumàtic és que a l'entorn hi ha estímuls que provoquen la por sense que
ells se n'adonin. Amb uns estímuls preconscients és possible que de sobte el
cor comenci a bategar ràpidament, que la sensació de pànic aparegui, i és
possible que tot això succeeixi sense que un se n’adoni”.
En relació a aquesta qüestió, una aportació de
gran impacte a l'estudi de les emocions correspon al neurocientífic Joseph
LeDoux, que va descobrir l'existència d'una via "ràpida" de l'emoció en
la qual els estímuls rebuts pels sentits poden activar la resposta emocional
sense que la informació arribi a la escorça cerebral, per tant sense ser
conscients, tal com es pot veure a la diapositiva.
Si un dia, caminant pel carrer, veiem alguna cosa
que es mou al nostre voltant, ens apartem immediatament. Això seria el resultat
de l'acció de la via ràpida. Posteriorment, per l'acció d'una via més lenta,
ens adonem que era una bossa empesa pel vent i que no hi ha res a témer. Amb la
via ràpida podem guanyar un temps preciós que pot ser vital per a la nostra
supervivència. Ara bé, també és cert que en ser menys precisa pot cometre més
errors, sent doncs el preu a pagar que ens emocionem per alguna cosa que no ho
mereix.
O imaginem, per exemple, que estem caminant de nit
per un carrer fosc i de sobte veiem apropar-se a nosaltres un gos corrent. En
aquestes condicions, amb molta probabilitat s'activaria l'emoció de por i ho
faria de manera molt ràpida i sense que la consciència tingués temps a decidir
res, i reaccionaríem de manera acord a l'emoció experimentada, posant-se en marxa tot el patró de resposta
propi de l’emoció.
Perquè a més, un cop es produeix l'espurna que
activa l'emoció, els diferents aspectes de la resposta emocional es van
produint també de forma extremadament ràpida i automàtica, sense participació
cap de la consciència. Referent a això, un altre autor de referència en
l'estudi de les emocions, Antonio Damasio, indica que en qüestió d'uns
centenars de mil·lèsimes de segon, la cascada emocional aconsegueix transformar
l'estat de diverses vísceres, el medi intern, la musculatura del rostre i la
postura, el ritme de la ment i els temes dels nostres pensaments.
Així doncs, en el món de les emocions tot passa
molt ràpid. Aquesta és una característica essencial associada a la seva
funcionalitat. La contrapartida, que també la té, és que el seu control queda en bona a mesura a posteriori, post-activació.
D’aquí doncs també la gran importància de ser molt
selectius a l’hora de decidir què ens emocionarà, una qüestió sobre la que
tenim les nostres coses a dir i, de fet, on podríem contemplar, que tot
comença. En el ben entès que gran part
de les coses que avui ens emocionen són resultat d’aprenentatges fets al llarg
de la nostra trajectòria vital.
Avui i de cara al futur,i en relació a moltes de les noves coses amb les
que ens anirem trobant, som a temps de contemplar quan convingui la
possibilitat de preguntar-nos: Això és digne de les meves emocions?
