4.26.2016

Assertivitat 2.0

Ja fa temps, en un post anterior, vam parlar de l’assertivitat comentant-ne alguns dels trets essencials (v. “L’assertivitat: un recurs a l’abast per a la nostra estabilitat”). Més enllà però d’aquesta manera a l´ús de concebre aquest concepte, contemplem aquí la possibilitat d’un segon tipus d’abordatge de l’assertivitat, més radical, més profund, on el dret fonamental seria el dret a Ser.
Fritz Perls, metge neuropsiquiatra i psicoanalista i creador junt amb la seva esposa Laura Posner de la Teràpia Gestalt, comentava el següent:

La pregunta que ens fem a partir d’aquesta cita de Perls és: perquè la necessitat d’aquest recordatori? I una altra: Per què la necessitat d’emfatitzar que siguem el que som si ja som? O és que no som?
Aquí podem contraposar el concepte d’assertivitat al d’alienació. Alienació ve d’aliè, que vol dir, pertinent a una altra persona, impropi, estrany, distant, llunyà. L’alienació fa referència a la pèrdua del sentiment de la pròpia identitat. D’on surt aquesta possibilitat d’alienació? Quines serien les condicions que podrien afavorir aquest procés? Una resposta al respecte la podem trobar en la proposta de Carl Rogers, un dels pioners de l’anomenada psicologia humanista. Segons aquest autor, les persones tenim una necessitat d’acceptació positiva. Quan, de petits, aquesta acceptació positiva és incondicional, el nen manté intacta la seva capacitat innata de jutjar per si mateix quines experiències l’ajuden a créixer o el debiliten. Això dóna lloc a un funcionament òptim i a la congruència, terme emprat per Rogers per descriure quan la persona accepta totes les seves característiques personals. Si, en cas contrari, aquesta acceptació positiva és condicional, la pròpia capacitat del nen de jutjar és substituïda per codis externs arbitraris, aliens a ell i molt sovint contraris als seus interessos i a la cobertura de les seves necessitats essencials. Al seu torn, això dóna lloc a la incongruència, és a dir, a la negació i rebuig de les característiques personals.
Estem parlant en el rerefons, de si el nen es tolerat i regulat o no, de si es estimat o no. L’observació del que passa molt sovint en els entorns dels infants permet veure les constants invalidacions a les que són sotmesos, contravenint gairebé de manera sistemàtica les seves necessitats temporals, espacials, emocionals.... El psicòleg Arthur Janov comenta en relació a aquesta qüestió: “En certa manera, els pares temen que en deixar que els nens facin el que volen mai facin el que deuen”. Se li transmet així doncs al nen el missatge, a vegades de manera molt evident, altres de manera molt més subtil, que és inadequat, incapaç, molest, maldestre, lent.... Se l’està doncs invalidant, alienant.
La lectura conseqüent a aquest escenari és que no serveix ser com som. Ser el que som, no dóna, no basta. Així doncs, convé anar sent d’una altra manera. Per Erich Fromm es produeix una adaptació dinàmica: “Per adaptació dinàmica entenem aquella mena d'adaptació que passa, per exemple, quan un nen, sotmetent-se a les ordres d'un pare sever i amenaçador -perquè el tem massa per procedir d'una altra manera-, es transforma en un "bon" noi. Al mateix temps que s'adapta a les necessitats de la situació, hi ha alguna cosa que li passa dins de si mateix. Pot desenvolupar una intensa hostilitat cap al seu pare, i reprimir-la, ja que seria massa perillós expressar-la o fins i tot tenir consciència d'ella. Tal hostilitat reprimida, però, constitueix un factor dinàmic de l'estructura del seu caràcter. Pot crear una nova angoixa i conduir així a una submissió encara més profunda; pot fer sorgir una vaga actitud de desafiament, no dirigida cap a ningú en particular, sinó més aviat cap a la vida en general. Tota neurosi és un exemple d'aquest tipus d'adaptació dinàmica; ella consisteix essencialment en adaptar-se a certes condicions externes - especialment les de la primera infància -, que són en si mateixes irracionals i, a més, parlant en termes generals, desfavorables al creixement i al desenvolupament del nen”.
Assistim així doncs, al que metafòricament podríem anomenar la formació d’una segona pell, una pell artificial que ve a substituir l’autèntica pell. La pell natural és una amenaça i ha de ser substituïda per una d’aliena, de sintètica. La confusió radical és que l’amenaça és un mateix. És a dir, el que som, que hauria de ser la nostra principal plataforma de seguretat, la base de la nostra estabilitat, passa a ser quelcom en el que no es pot confiar, un risc. La conseqüència d’això és que la persona viu essencialment instal·lada en un escenari d’amenaça, del qual s’ha de protegir defensant-se amb les estratègies que tingui a l’abast. La submissió i l’agressivitat poden ser dues d’elles.
L’antídot a tot això és validar-se, donar-se l’oportunitat de Ser. Això és el que entenem per una assertivitat radical.