1.24.2017

Educació: Una crítica radical

Mentre els posicionaments oficials continuen entretinguts amb qüestions com si s’han de fer més o menys deures, si convenen tantes o quantes hores d’activitats extraescolars, el sexisme en les joguines o en penjar als nens diferents tipus d’etiquetes diagnòstiques, hi ha veus que, des de fa temps, plantegen la necessitat de canviar de manera radical la manera normativa d’entendre l’educació. Aquest és el cas del psiquiatra xilè Claudio Naranjo.  Considerat pioner en el seu treball experimental i teòric com integrador de la psicoteràpia i les tradicions espirituals, des de finals dels anys 90 ha participat en un gran nombre de conferències d'educació i ha procurat influir en la transformació del sistema educatiu a diversos països, mogut per la convicció que res és més esperançador en termes d'evolució social que el cultiu de la saviesa individual, la compassió i la llibertat.
La seva crítica a l’educació no només fa referència a l’àmbit escolar, sinó també a la que proporcionen els pares als seus fills com a corretja de transmissió d’una manera de fer i d’uns valors propis d’una societat pertorbada. Naranjo diu en aquest sentit: “Es la educación desde donde se inocula la conciencia vieja. La educación está sirviendo para la perpetuación de una manera de pensar, de una manera de ser que ya nos es obsoleta y destructiva”. Amb les seves formes amables i la seva veu suau afirma: “… la educación no está al servicio de la evolución humana sino de la producción o más bien de la socialización. Esta educación sirve para domesticar a la gente de generación en generación…”. I afegeix: “Se quiere usar la educación como una manera de meter en la cabeza de la gente una manera de ver las cosas que le conviene al sistema, a la burocracia. Nuestra mayor necesidad es la de una educación para evolucionar, para que la gente sea lo que podría ser”.
Per a Naranjo, “la educación actual cuenta con una agenda implícita que requiere que los niños sean igualitos a los papás, cuando los papás son el problema”.  “Hay un énfasis en la crianza en la domesticación. Después de que aprendimos a domesticar a los animales empezamos a domesticar a nuestros hijos. Somos una especie autodomesticada, autodomesticante. Y no nos damos cuenta en la medida en cuan violento es este proceso…..”. “Al niño se lo rodea de no, no, no, no, no, se le enseña a no seguir sus impulsos, no seguir lo que Freud llamaba el principio del placer. Al niño se le enseña a que el principio de realidad debe venir antes que el principio del placer. Hay una acusación de que el placer es malo, es criminal, que hay que sacarse de adentro”. Com a resultat de l’estat de la qüestió, en la seva opinió, “las necesidades de los niños son tan profundamente negadas o postergadas que los niños tienen que olvidarse de sí mismos. Los niños tienen que volverse ascéticos prematuramente, tienen que no saber de su propia hambre…”.


“En lugar de una educación para la información, se necesitaría una educación que se ocupe del aspecto emocional y una educación de la mente profunda”. “La información abunda. Lo que necesitamos es el cariño, lo que necesitamos es la libertad”. “Actualmente se reprime a los hijos de generación en generación… y es una gran pérdida para el mundo toda esa energía creativa de los niños. Tal vez la solución al mundo sería muy fácil si simplemente dejamos que se desarrollen las mentes de los niños de otra manera para tener una generación no sólo más feliz que la nuestra, una generación más sabia que la nuestra y más benévola que la nuestra”. 
La seva proposta doncs posa l’accent en la prevenció: “Yo mantengo que el cambio es a través de la consciencia, otra manera de ver, otra manera de sentir, otra manera de comprender, otra manera de Ser, y que la educación es la principal manera cómo podríamos inyectar eso en la humanidad en forma masiva. No más educación de la que hay sino… una educación para trascender la mente patriarcal”. Però, al seu parer, no serà fàcil un canvi en aquesta direcció: “La sociedad está muy mal y tendría que evolucionar para que se resuelva la crisis social multifacética. La conciencia es nuestra esperanza. Pero parece que la conciencia va a tener que meterse en el mundo no por la institución ya establecida de la educación. Yo estoy hace tiempo tratando de cambiar la educación y no tengo mucho optimismo a estas alturas de que sea cambiable porque la burocracia educacional es muy inerte”.
Una part molt important del seu treball s’ha dedicat a crear un model de formació per educadors per ajudar a capacitar-los a poder acompanyar millor el procés de desenvolupament propi del nen.  En les seves paraules: “Y cuánto no convendría a nuestros futuros educadores comprender que la salud, como la libertad misma, no es tanto algo que se adquiere, sino algo a lo que se llega dejando atrás una prisión en la cual se ha crecido y no se sabe siquiera que se habita hasta que no se emprende la aventura del autoconocimiento y se llega a asomar más allá de sus paredes”.


A la pregunta, de quina manera podem actuar des de la família, Naranjo respón: “Lo máximo que pueden hacer los padres por sus hijos es ocuparse de su propio desarrollo personal. Que el padre y la madre se desarrollen como personas y sean el ejemplo”.

1.09.2017

Continguts del proper curs 

"ACCEDINT A L'AUTO - CONFIANÇA":

Patriarcat: Un marc social i cultural per descriure on som.
La importància dels primers anys.
La qüestió del vincle.
El trauma invisible.
Viure a la defensiva
Manifestacions habituals de desestabilització i desconnexió.
Una puntada al tronc
Empoderament i reconnexió
Retorn a casa.



Sessions: els dimarts de 19,15 a 20,45 h.
Número de sessions: 8
Total hores: 12
Data inici: Dimarts 17 de gener.
Data finalització: Dimarts 7 de març.
Lloc: Associació Nou Horitzó.  Carrer de l'Art, 18, 08041
(Metro Maragall línies 4 i 5)
Matrícula: 35 €.


Més informació: e-mail: fjfllb@gmail.com

En cas d'estar interessats/des es prega confirmació de l'assistència donat que l'aforament és limitat.



1.08.2017

Profecies auto – complertes

Si anem a una reunió i pensem que anirà malament, és probable que vagi malament. Però no per cap avatar màgic, ni cap llei secreta, sinó perquè aquesta posició de partida farà que actuem en conseqüència, Per tant, per exemple, la nostra expressió corporal expressarà el nostre temor, la nostra mirada serà esquiva, la nostra postura encongida, la nostra veu trèmula.... I això, com és obvi, serà captat per les altres persones que, molt probablement actuaran en conseqüència. I si és així, la reunió pot, efectivament, acabar anant malament... i la profecia s’haurà complert. De la mateixa manera, si a l’hora de preparar un treball comencen a pensar que no som capaços, que no ens en sortirem, que ho farem malament i que ens rebutjaran la feina, és molt probable que la mateixa ansietat no ens permeti desenvolupar tot el nostre potencial, que no acabem fent les coses tan bé com sabem, que cometem errors i que, finalment, la nostra tasca no sigui del grat dels altres. I l’experiència d’aquest rebuig confirmarà, al seu torn, la premissa inicial. La profecia doncs, de nou, s’haurà complert.

Va ser el sociòleg Robert K. Merton qui va encunyar l'expressió "profecia auto – complerta" i va formalitzar la seva estructura i conseqüències. En el seu llibre Teoria Social i Estructura Social, Merton va definir una profecia auto - complerta de la següent manera: “Una profecia auto - complerta és una falsa definició d'una situació o persona que evoca un nou comportament, el qual fa que la falsa concepció es faci verdadera. Aquesta validesa enganyosa perpetua l'error. El posseïdor de la falsa creença percebrà el curs dels esdeveniments com una prova que tenia raó des del principi”. Per al psicòleg Giorgio Nardone, “una profecia que s'autorealitza és una suposició que, pel sol fet d'haver estat formulada, realitza l'esdeveniment previst, esperat o predit, confirmant d'aquesta manera la pròpia veracitat. És un productor de realitats”.

És important doncs retenir que el compliment de la profecia no és a causa de cap mena de procés màgic, sinó pel fet que posa en marxa maneres d’actuar que van en la línea de confirmar allò que es planteja de bon començament. No és cap miracle, sinó la creació de condicions que augmenta les probabilitats del fet. Per tant, això no vol dir que si, per exemple,  pensem que plourà, plogui, que si pensem que algú li passarà alguna cosa, li passi, o que si pensem que ens tocarà la loteria, ens tocarà. Perquè hi ha coses sobre les quals la nostra influència, molt probablement, és zero, tot i que això és objecte d’un acalorat debat, però en qualsevol cas ja no pertany al tema que ens ocupa.  

Les profecies auto - complertes es poden donar amb coses molt quotidianes i prosaiques, però també amb coses de molta importància i transcendència. Imaginem, per exemple, que una persona parteixi de la premissa que es poc valuosa. Si es comporta de manera congruent amb aquesta idea pot anar recollint experiències que vagin reforçant aquest punt de vista. D’aquesta manera doncs, les pròpies conductes es comporten com un factor mantenidor del problema, que li pot crear importants dificultats i limitacions en la seva vida.

Tots els àmbits de la nostra vida són susceptibles de poder quedar sota els efectes de les profecies auto – complertes. La salut també. Si pensem que ens pot fer mal el cap, potser ens comencem a posar tensos i sigui aquesta tensió la que acabi, en efecte, donant-nos mal de cap. Si pensem que la propera nit ens costarà dormir, pot ser que aquesta informació ens alteri i activi, i llavors serà aquesta pròpia activació la que dificultarà que ens adormim i puguem patir insomni. Si pensem que tenim mala memòria i aquesta possibilitat ens atabala, això es pot traduir en una disminució dels recursos efectius disponibles i, per tant, en la comissió de més errades, la qual cosa anirà en la línea de reforçar el punt de partida inicial. Si a una persona li diuen que té una depressió pot ser que això la indueixi a tenir més comportaments que estiguin en consonància amb aquesta condició i que això acabi per confirmar el diagnòstic. En l’àmbit de les relacions, també poden tenir un gran impacte. Si, per exemple, comencen a pensar que la relació amb la parella no va bé i es pot trencar pot passar que comencem a adoptar maneres pròpies de funcionar que siguin congruents amb això, i d’aquesta manera facilitem la ruptura. I fins i tot poden acabar sent particularment pernicioses en el cas que es facin amb mala intenció. Per exemple, en el maltractament psicològic es fàcil que les trobem presents. Un “no serveixes per res” es pot traduir, en cas de ser cregut, en errors de tota mena que acabin convertint la persona agredida en més i més vulnerable. I també podem observar la seva presència en l’educació i el desenvolupament. Si quan un nen està jugant al parc amb les atraccions li diem que caurà, aquesta advertència pot desestabilitzar-lo i augmentar les probabilitats que acabi caient. No cal dir que una repetició sistemàtica d’això pot acabar sent extremadament limitant.

Així doncs, donada la facilitat amb la que es poden presentar i el seu poderós efecte potencial, cal tenir molt en compte aquest mecanisme. És important no perdre de vista que estem parlant d’una profecia, concepte que fa referència a quelcom que hom prediu.

Encara que el més habitual és que el concepte de les profecies auto - complertes s’apliqui, seguint l’esperit de la pròpia definició original, a situacions de to negatiu, problemàtiques, val a dir també, però, que el mateix mecanisme, la seva mateixa lògica, funcionen aplicats en sentit positiu. Això és doncs molt important perquè poden ser utilitzades com un recurs poderós perquè augmentin les probabilitats que succeeixin aquelles coses que ens convenen.  Si, per exemple, ens diem que “tot anirà bé”, això ens pot ajudar a tranquil·litzar-nos i a afavorir que, efectivament, tot acabi anant bé. La psiquiatra Susan Vaughan comenta al respecte: “L’optimisme és como una profecia que es compleix per si mateixa. Les persones optimistes presagien que assoliran allò que desitgen, perseveren, i la gent respon bé al seu entusiasme. Aquesta actitud els dóna avantatge en el camp de la salut, de l’amor, del treball i del joc, la qual cosa, al seu torn, revalida la seva predicció optimista”. Per la seva banda, en una de les seves agudes observacions i indicacions deia William James: “El camí voluntari i sobirà cap a l'alegria, si perdem l'alegria, consisteix a procedir amb alegria, actuar i parlar amb alegria, com si aquesta alegria estigués ja amb nosaltres”.